Entrevista a Evangelina Oriol, física atmosfèrica: «Al principi, els científics no es refiaven de les dades dels satèl·lits»

Evangelina Oriol és experta en física atmosfèrica i ha estat cap de missions a l'Agència Espacial Europea.

«En l’actualitat, el nivell de la recerca espacial europea que impulsa l’ESA és comparable al de la NASA, als Estats Units» comenta Evangelina Oriol.

Entrevista:
«Els joves que vulguin fer estudis universitaris, els han de triar per vocació», afirma la Dra. Evangelina Oriol, experta en física atmosfèrica que ha estat cap de missions dels programes Meteosat de Segona Generació (MSG) i MetOp (primer satèl·lit d’òrbita polar dedicat a la meteorologia operativa), al Departament de Ciència i Aplicacions en Missions d’Observació de la Terra de l’Agència Espacial Europea (ESA). Llicenciada i doctorada a la UB, i també docent al Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB, Evangelina Oriol ha ocupat càrrecs d’alta responsabilitat i lideratge i té un destacat currículum en el camp de la teledetecció i l’explotació i aplicació de dades de satèl·lits. També ha treballat a l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial, a Torrejón de Ardoz, i al Centre Europeu de Previsions Meteorològiques a Mitjà Termini (ECMWF, Regne Unit), un valuós bagatge científic i professional que va compartir amb els participants a la 12a Trobada de Professorat de Ciències de la Terra i del Medi Ambient del Batxillerat. La jornada va tenir lloc el 27 de gener passat, a la seu de CosmoCaixa de l’Obra Social de la Fundació la Caixa (Barcelona), sota el títol «Coneixement geològic de la Terra des de l’espai. Nous camins per conèixer millor la dinàmica terrestre», i la coordinació dels professors Pere Busquets, Antoni Domínguez, Isabel Cacho i Xavier Delclòs, de la Facultat de Geologia de la UB; Angelo Camerlenghi (ICREA-UB); Carme Albadalejo (ICE-UB); Francesco Sarti (Education and Training Activities) i Esther Codina (CosmoCaixa).

Potenciar el coneixement geològic de la Terra amb tecnologia espacial és tot un desafiament científic i tecnològic. A més, cal saber explicar-ho bé a la societat. Com a científica de primera línia, com valora aquesta iniciativa per trobar-se amb professors de batxillerat?

Per la meva feina a l’ESA, estic molt acostumada a fer conferències divulgatives però és el primer cop que participo en aquesta trobada. Des del meu punt de vista, és una proposta interessant, i molt útil per informar el professorat de batxillerat sobre tot un conjunt d’eines tècniques que tenen a l’abast per ensenyar les ciències de la Terra als alumnes. I de tot això potser els professors ni en són conscients. Ara bé, la feina no s’acaba aquí: cal continuar treballant, insistir en aquesta línia d’acció més enllà d’aquesta sessió, perquè la informació que s’està donant hauria d’arribar als professors molt abans, fins i tot durant el seu procés de formació.

Podríem dir que la tecnologia espacial ha revolucionat l’estudi en el camp de les ciències de la Terra?

Sens dubte, és un canvi total. Estem parlant d’utilitzar una nova metodologia, i al principi, els científics no es refiaven de les dades dels satèl·lits. Els ha costat admetre que calia deixar de banda les eines que coneixien d’abans. Jo sóc física atmosfèrica, i recordo que ja fa anys, quan treballava en un centre pioner en previsions meteorològiques al Regne Unit, encara hi havia científics de prestigi que deien que les dades dels satèl·lits meteorològics no servien per a res: al contrari, pensaven que els satèl·lits feien malbé les previsions. Els científics, amb el pas del temps, es van haver d’adaptar, abandonar algunes eines que coneixen d’abans, i fer ús de les noves tecnologies.

Sap quin va ser el moment del canvi? Quan van entendre que les dades dels satèl·lits eren molt diferents de la resta però es podien comparar perfectament entre si. Un cop vist aquest lligam, el canvi ho va revolucionar tot. És obvi que tot això està relacionat amb l’evolució dels ordinadors, i en aquest sentit, els científics han hagut de fer un esforç per adaptar-s’hi, canviar de xip. Si un científic tornés avui després de trenta anys d’estar perdut a la selva, ja no sabria ni per on començar.

El desgel dels pols, la desertització, les erupcions volcàniques, l’escalfament global… Molts fenòmens naturals s’estudien avui dia amb tècniques de teledetecció via satèl·lit. Quin paper té la tecnologia espacial en la lluita contra el canvi climàtic global?

Més que lluitar, la tecnologia és útil per obtenir dades, estudiar les tendències i constatar canvis. Com més dades temporals i coherents tinguem, podrem veure més escenaris possibles d’evolució dels fenòmens que estudiem. Ara bé, la tecnologia no ens dóna els resultats ni les grans conclusions: el que fa és aportar dades i eines. A posteriori, tot això ha de ser objecte d’anàlisi dels experts, que són els que han d’aportar les conclusions per modificar actituds, adaptar-se als possibles canvis, limitar la contaminació, etc. El que és realment difícil són les previsions: el marge d’error és molt gran perquè hi podria haver moltes situacions. Qui s’atreveixi a donar una previsió, potser s’aventura massa. A la Terra, a més, sempre hi ha hagut canvis, tant d’origen natural com antropogènic. I sempre n’hi haurà, de canvis.

Vostè ha definit l’ESA com una entitat que té com a prioritat desenvolupar la indústria espacial. Quin lloc ocupa la recerca europea en l’escenari internacional de recerca espacial?

En l’actualitat, el nivell de la recerca espacial europea que impulsa l’ESA és comparable al de la NASA, als Estats Units. Ara bé, cal no oblidar que l’ESA té un origen civil. Per contra, la NASA té un component militar important, i això també té implicacions pel que fa al pressupost i les inversions en projectes. En aquests moments, a escala internacional, la potència que està despuntant en recerca espacial és la Xina. Entre els projectes més ambiciosos, l’ESA té l’objectiu de donar continuïtat als satèl·lits d’observació de la Terra a través de la Comissió Europea, tal com s’ha fet amb el Galileo. Serà un gran pas per a Europa perquè implica donar una continuïtat temporal que no existia. També disposarem d’una altra línia de satèl·lits dedicats a la recerca científica, que també tindrà continuïtat en el temps.

El declivi de les vocacions científiques és un greu problema en molts països. Divulgar la ciència a la societat, fer arribar els nous avenços científics, és una prioritat en l’agenda de treball de l’ESA?

Si ens referim, en concret, a l’àmbit de les ciències de la Terra, l’ESA té iniciatives com el portal Eduspace, una eina per a professors i estudiants de batxillerat que vol estimular el coneixement de la Terra amb els recursos que ens dóna la recerca espacial. Més en general, l’ESA té un contacte directe amb científics d’Europa i de tot el món, i constantment s’organitzen conferències, tallers, etc. Hi ha milers de científics que treballen amb les dades de l’ESA, i tenir una relació directa amb ells és prioritari: el primer que cal fer és conèixer quines necessitats tenen. Quines dades poden necessitar? Quina informació els cal obtenir? Què volen mesurar a partir d’ara?

Quan vaig començar a treballar a l’ESA, el 1983, encara s’estava construint el primer satèl·lit de teledetecció de la Terra, que es va llançar el 1991, i recordo que durant aquells anys, vaig dedicar-me a anar pel món a explicar als científics per a què serviria el nou satèl·lit, quines dades podria aportar i com podria ajudar en la recerca espacial.

El 1977, l’ESA llançava a l’espai el primer Meteosat, un satèl·lit d’òrbita geostacionària que és una referència en la predicció diària del temps. Avui dia, també hi ha satèl·lits d’òrbita polar dedicats a la teledetecció. Quines seran les tendències futures en els satèl·lits de nova generació ?

La tècnica continua avançant sense parar i les innovacions tècniques ens permeten millorar les prestacions tecnològiques. En un sentit molt ampli, les millores principals se centrarien, per exemple, en aspectes tècnics lligats a la capacitat de resolució: és a dir, si abans teníem un equipament que ens donava, posem per cas, una resolució de quatre metres, ara ja és d’un metre.

També passa amb la periodicitat amb què rebem les dades: abans podria ser cada deu dies, i ara se’n reben cada dia. En paral·lel, es dissenyen nous equipaments capaços de detectar més informació d’interès científic. Pensi que fa vint anys, encara no se sabia com es podia detectar l’ozó des de l’espai!

Data: 

Monday, 13 February, 2012